logo tirvia2

Extensió: 9 km 2
Població: 143 h [2009]
UTM: 3558 x ; 47087 y

Municipi del Pallars Sobirà.

 

Situació i presentació

El terme municipal de Tírvia, de 8,50 km2, és situat a migdia de la Vall de Cardós, a la confluència d'aquesta vall amb la Vall Ferrera (drenada per la Noguera de Vallferrera) i la coma de Burg (drenada pel barranc de Burg), anomenades les valls de Tírvia i que van a confluir a la Noguera Pallaresa a Llavorsí. El municipi limita al N amb els termes de Ribera de Cardós i Alins de Vallferrera, amb el qual també termeneja a l'E; al SE limita amb Farrera, i al S i l'W, amb Llavorsí.

El territori forma una cubeta envoltada per diversos cims.

La vila de Tírvia encimbellada en un petit pujol al punt de la confluència de les tres valls: la coma de Burg, la Vall Ferrera ila Vall de Cardós (Pallars Sobirà)  

El sector septentrional és separat del terme de Ribera de Cardós pel pic des Malls (1 615 m) i el de la Caba (1 355 m), que constitueixen el muntanyam entre el qual s'obre pas, a través del forat de Cardós (estret congost), la Noguera de Cardós, que creua el terme de N a S poc abans de la seva unió amb la Noguera Pallaresa. Al NE el pic de la Cabana i les elevacions del Faro (1 653 m), al límit amb Alins de Vallferrera, també formen un estret congost pel qual s'obre pas la Noguera de Vallferrera poc abans de confluir, sota la Cabana, al NW de Tírvia. El límit SE amb el terme de Farrera és marcat per les elevacions del Faro i de la serra de Sant Andreu, entre les quals corre el barranc de Burg o riu de Glorieta, abans de confluir a la Noguera de Cardós al SW de Tírvia. El límit S i W amb Llavorsí és format per la carena (pic des Malls, coll de la Bana, pic de l'Orri, pic de Vallalta) que separa la vall de la Noguera Pallaresa de la Noguera de Cardós al tram final.

El terme comprèn la vila de Tírvia, cap de municipi i població important en època medieval, les caseries de Terveu i de la Bana.

De la C-13, de Lleida a Esterri d'Àneu, surt prop de Llavorsí la carretera que segueix la riba dreta de la Noguera de Cardós i comunica aquesta vall fins a Tavascan; dins el terme de Tírvia, a la confluència amb la Noguera de Vallferrera, surt un ramal a la dreta que penetra vers la Vall Ferrera i l'afluent de Tor, i d'aquesta darrera, la carretera que vers migdia es dirigeix a Tírvia i a Farrera.

La situació a l'entrada del camí a tres valls, és l'origen del topònim, que deriva de Trivia (‘'cruïlla de tres camins”).

La població i l'economia

La població (tirvians), relativament alta en època antiga (32 focs el 1553), passà al segle XVIII de 250 h el 1718 a 301 h el 1787 i assolí un màxim de 516 h el 1860. Des d'aleshores anà baixant gradualment (405 h el 1900, 285 h el 1930, 162 h el 1940), tingué una petita recuperació (213 h i 219 h el 1950 i el 1960, respectivament) i tornà a iniciar una davallada: 133 h el 1970, 138 h el 1975 i 106 h el 1981. Des de la dècada del 1980 la població tornà a manifestar una petita recuperació, i s'assoliren els 121 h el 1999 i els 124 h el 2005.

L'economia ha tingut sempre un marcat caràcter agrari; es combinava la producció de conreus destinats al consum propi (blat, sègol, ordi, patates, llegums, hortalisses) amb el farratge per al bestiar i la cria de bestiar boví i cabrú. A la darrera dècada del segle XX, però, la tendència agrícola del terme ha variat notablement. S'ha produït un descens important en el nombre d'hectàrees dedicades a les pastures i als conreus, en benefici de la superfície forestal. Pel que fa a la ramaderia es cria bestiar oví. Per altra banda, s'ha originat un creixement del sector serveis i de la construcció.

Amb relació als serveis, s'hi fa una fira de bestiar, el 23 d'octubre (Fira de Tardor). A la vila cal destacar les instal·lacions d'un heliport.

La vila de Tírvia i altres indrets del terme

La vila de Tírvia (111 h el 2001) és situada a 991 m d'altitud, en un replà enlairat del sector oriental del terme, a l'interfluvi de les tres valls que l'afaiçonen, dominada a llevant per les elevacions del Faro. Els antics carrers porxats foren malmesos en la guerra civil de 1936-39 i resten poques cases del nucli antic. Tot i que fou restaurat aviat, els criteris que se seguiren —els de la Direcció General de Regions Devastades— no restituïren el caràcter tradicional que havia tingut.

De l'església parroquial de Sant Feliu (romànica, amb campanar de torre quadrada relacionat amb el de Ribera) no resten sinó els senyals dels fonaments de l'absis (s'esfondrà totalment el 1943, en les obres de reconstrucció de la població); la nova parròquia de Sant Feliu fou bastida dins un estil neoromànic amb un campanar similar a l'antic: hom aprofità el retaule del Roser de l'anterior i l'absis fou decorat amb noves pintures. Prop del fossar hi ha les ruïnes de l'església de la Mare de Déu de la Pietat, on es troben des del 1991 les esteles funeràries d'origen preromànic que han estat trobades al cementiri de Tírvia. Dins el nucli es reconstruí l'antiga capella de Sant Joan Baptista, amb portal adovellat i campanar d'espadanya. Es fa la festa major d'estiu l'1 d'agost i la festa de Sant Antoni Abad el 17 de gener.

Al N de la vila, prop de l'antic Molí de Tírvia i de la Noguera de Vallferrera, hi ha l'ermita de la Mare de Déu del Roser, refeta, adossada a una penya que li fa de mur (en resta part del paviment primitiu amb còdols). A l'altre costat de la Noguera de Cardós, al sector de ponent del terme, hi ha l'antiga caseria de Terveu (4 h el 2001), i més al N, la caseria de la Bana (9 h el 2001).

La història

Tírvia i ipsas parrochias de valle Tirbiensi són esmentades en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, datada el 819. A la fi del segle X Tírvia era un alou del comte de Pallars i fou atorgada després al monestir de Gerri de la Sal. Al segle XII havia passat a mans de la mitra urgellesa, però aviat figura dins els dominis de la poderosa baronia de Bellera i el 1225 Guillem de Bellera, senyor del castell de Tírvia, que segons A. Coy fou bastit pels mateixos Bellera, concedí a la població una carta de franqueses. Al segle XIII (el 1272) Tírvia, amb la Vall Ferrera i la coma de Burg, fou adquirida pel comte Roger Bernat III de Foix, que era també successor dels poderosos vescomtes de Castellbò, als comtes de Pallars. Des d'aleshores Tírvia formà part de les terres vinculades als comtes de Foix i al vescomtat de Castellbò (des del 1315 fins al 1391, però els territoris catalans dels Foix, llevat d'Andorra i el Donasà, estigueren en mans de la branca dels Castellbò iniciada per Roger Bernat III de Castellbò, desvinculada de les possessions dels Foix-Bearn, fins que Mateu I de Foix tornà a reunir els dominis).

Al segle XV el vescomtat de Castellbò havia estat dividit en cinc quarters, un dels quals estava centrat a Tírvia (quarter de Tírvia) i comprenia la vila de Mallolís, tota la Ribalera (Romadriu, Castellarnau, Serret i Colomers), Sant Joan de l'Erm i les batllies de Burg i de la Vall Ferrera, amb 210 focs a l'inici d'aquest segle. Tots els dominis dels Foix passaren amb Francesc Febus al Regne de Navarra (Francesc I de Navarra) i, quan el 1512 Ferran II de Catalunya-Aragó conquerí aquest regne, confiscà els territoris catalans dels Foix. Les terres del vescomtat de Castellbò les cedí el 1513 a la seva segona muller, Germana de Foix (que el 1528 n'empenyorà l'usdefruit a Lluís Oliver de Boteller). Morta el 1537, la corona recuperà el ple domini sobre les terres i els habitants del vescomtat, i Tírvia fou des d'aleshores vila reial.

Pel caràcter estratègic del lloc, en una cruïlla de camins, fou una vila totalment fortificada (hi ha alguna resta de la muralla exterior) i sofrí les conseqüències de la guerra en èpoques posteriors: a la fi de la guerra dels Segadors fou ocupada pel mariscal francès Baltazard, amb Llavorsí. Encara a la fi de la guerra civil de 1936-39, després de l'estabilització del front a Sant Corneli fins al gener del 1939, la darrera ofensiva de les tropes franquistes incidí molt durament a Tírvia i la població fou gairebé derruïda.

 

 

 

La minicentral de Tírvia

 

Aquesta minicentral es va instal·lar junt a la carretera cap a Àreu aprofitant les instal·lacions d'una antiga mola farinera. Avui dia l'Ajuntament ha arrendat l'edifici a un fuster que hi ha instal·lat un taller de fusteria. Tota l'antiga maquinària ha estat desmuntada. Riu amunt però encara existeix part del canal que conduïa l'aigua fins a la turbina.

 

Edifici de la mola de Tírvia i el transformador. Font: Maria Griñó 

El primer intent de construir una central hidroelèctrica a Tírvia, segons una escriptura de venda,(1) va venir de la ma del soci i cunyat de Emili Riu i Periquet (2), l’advocat Cristòbal Massó Escofet (autor prolífic que també publicà un “Tratado de la legislación de aguas públicas y privadas” el 1948)

Per contracte privat entre Antonio Orteu Carrera i Cristóbal Massó Escofet, Orteu va cedir a Massó, en forma d'opció de compra, per a un període de quatre anys, el dret a utilitzar íntegrament les aigües que Antonio Orteu derivava per al seu molí de Tírvia del riu Noguera de Vallferrera, obligant-se el Sr. Massó a cedir l'quivalent a 10 CV de força durant el dia al Sr. Orteu perquè pogués continuar fen anar el molí fariner.

L'objectiu del Sr. Massó era el de instal.lar l'nllumenat elèctric a Tírvia.

A petició del Sr. Massó es podia elevar aquest contracte a escriptura pública.

El Sr. Antonio Orteu es negà a formalitzar en escriptura aquesta venda i el Sr. Massó el portà a judici. Finalment es va fer l'scriptura de venda el 10 d'abril de 1919, per una suma de 1.500 pessetes i el compromís de subministrament (24 hores) de 10 CV al molí de Antonio Orteu, i també la instal·lació d'una dinamo adequada a la potència que el Sr. Massó hauria de subministrar. (aquest compromís es valorà en 5.000 pts.)

L'operació però sembla que al final no es va dur a terme per que el molí i la central estava en mans de Antònia Orteu Ordí (el seu marit era Jaume Masa Roig) el 16 de març de 1942.

Itinerari per accedir a la mola de Tírvia. Font: Maria Griñó

Característiques de la instal·lació:

El canal de captació era d'uns 200 m de longitud. L'alçada útil del salt era d'uns 6 m. i el cabdal mitjà era d'uns 300 l/seg. Hi havia una cambra d'aigua des d'on s'alimenatven els rodets de les moles farineres i la turbina de la central elèctrica.

Una turbina de tipus horitzontal antiga, un eix de transmissió i dues politges, un alternador monofàsic de 15 kW i 120 Volts, que deriva el corrent a un quadre de comandament, integrat per un reostat de camp, dos fusibles de bornes, un interruptor monofàsic de 125 Ampers, un voltímetre de 150 Volts i un amperímetre de 130 Ampers, des d'on el corrent passa a un transformador sec amb refrigeració natural (marca La Electricidad S.A. Sabadell) d'aire i una potència de 15 Kw, que eleva la tensió de 120 a 5.000 Volts.

També hi avia instal·lat un transformador Sabadell 71/2 KVA que reduïa la tensió de 5000 Volts a 120 Volts. En aquesta data (1942), la central s'acabava de reconstruir després de les riuades del 1937 i la guerra, i només donava llum a Tírvia . A més seguien en funcionament dues moles farineres que funcionaven a partir de rodets independents de la turbina. El canal de captació era d'un 200 m de longitud. L'alçada útil del salt era d'uns 6 m. i el cabdal mitjà era d'uns 300 l/seg.

Tenien uns 45 abonats i un consum d'uns 40 Ampers, i es cobrava una tarifa de 3.5 pts. per bombeta petita i de 7 pts. per les grans.

El molí s'arrendava per unes 6.000 pts anuals. El 1946 el moliner arrendador era Antoni Massa Orteu.

Antònia Orteu va vendre la central a l'Ajuntament de Tírvia el setembre de 1948 per 245.000 pts. quan era alcalde Josep Farrera Ordí, i el tinent d'alcalde era Antoni Masa Orteu, que fins llavors havia estat el moliner que vivia a la casa del molí.

Cost d'adquisició del molí:

 

Despeses escriptura compra

2.629,00

Reintegrament de documents

9,00

Drets reals

17.675,40

Preu d'adquisició

245.000,00

Total:

265.313,40

Factura. Eines A. Masa

986,80

Factura. Eines A. Masa

785,00

Vigilància Central

300,00

Total:

267.385,20

 


Felip Ticó (1931), de case Escales

 

El 1949 La central de Tírvia va donar llum a Terveu i la Bana, cobrant per la connexió 18.000 pts. i 12.105 pts. respectivament (el cost de la línia i pals va ser de 270pts.).

 

Les línies eren de ferro galvanitzat de 10 mm2. i els transformadors instal·lats tenien una potència d'un KW a Terveu i Montesclado i de 5 KW al de Farrera.

 

Sembla que es va generalitzar la instal·lació de comptadors als particulars.

 

El 1949 l'Ajuntament de Tírvia va arrendar el molí a Manuel Montoliu Fumaz natural de Saderuy, Hosca, per 7.500 pts. anuals i va cobrar pel consum elèctric 2.740,37 pts.

 

El cost per bombeta petita era de 4.2 ptes / mes, però la majoria d'usuaris pagaven ja pel consum del comptador.

 

El 1950, l'ajuntament tornà a arrendar la mola a Manuel Montoliu per 6.500 pts. Va ingressar per consum elèctric 4.387,07pts.

 

El 1951 l'arrendament, per part de l'ajuntament, a Manuel Montoliu, va baixar a només 4.000 pts. anuals i els ingressos per consum van ser de 5.018,50 pts. més el consum de la caserna de Farrera que sumà 433,65 pts.

 

L'octubre del 1951 es va sol·licitar un estudi hidràulic a Talleres Martín, de Saragossa, per tal d'adquirir una nova turbina.

 

El moliner arrendador va ser Jaume Massa Roig.

 

 

Línies de distribució de la central de Tírvia. Font: María Griñó

 

El 1951, era alcalde Antoni Masa Orteu. D'aquesta época hem trovat una carta que fa referència al negoci de la central de Tírvia. "la instalación de contadores .... ha traido como consecuencia la disminución del consumo que manteniendo casi inactiva la central no se alcanza para cubrir los gastos indispensables para el mantenimiento de la central pues el consumo medio por abonado/mes se reduce a 3 Kw-h y habiendo instalados 60 contadores arroja un consumo de 3x 60 = 180 Kwh al mes, a 1,50 ptas = 270 ptas mensuales, cifra de sí sobradament elocuente ... el municipio se ve obligado a sufragar el mantenimiento de la central de otros fondos a fin de evitar tener que suspender el servicio ..."

 

El 1951, hi ha un full amb consums per part de Farrera i Montesclado. Això fa pensar que ja s'havia instal·lat la línia amb anterioritat. A més, aquest full, que relaciona el consum de Tírvia, Farrera i Montesclado, dona un total de 6.746 pts pagades més 1728 no pagades.

 

El 1951, l'ajuntament de Tírvia va presentar un balanç positiu de la seva adquisició, restant de les 8.018 ptes d'ingressos (arrendament 3.000 pts. i 5.018 pts. facturació consum) l'import de les factures de manteniment per part de Radio Electra Montoliu, de Tremp, que pujaven a 3.012,15 ptes per tot aquell any. En total l'ajuntament havia guanyat 5.006,35 pts.

 

El 1955, es va demanar un projecte per a instal·lar dues línies d'alta tensió fins a Terveu, Montesclado i Farrera.

 

El 1966, Montesclado, Glorieta i Farrera, van ampliar el contracte de subministrament per tal de poder tenir llum també durant el dia. Abans només tenien energia a la nit. En aquest contracte es fa menció del fet que FECSA ja havia endegat en aquesta data, un expedient d'xpropiació de la central de Tírvia, basant-se en la llei d'xpropiació forçosa de 1954. L'ajuntament de Tírvia es va reservar la propietat del l'difici del molí i l'habitatge dels moliners.

 

L'xpropiació, però, va tenir lloc el 1970 (Acta amistosa d'adquisició), però no va tenir efecte fins al 1972. El molí fariner va quedar en desús. El material de l'antiga central municipal va ser subhastat l'any 1977.

 

a) Turbina hidràulica tipus FRANCIS T.G. de potència 60 HP ---------------- 25.000
b) Regulador hidràulic automàtic ---------------------------------------------------     25.000
c) Alternador AEG deC.E.M. de 60 kVA. 220V. 127 r.p.m. 1000-50 Amp -- 25.000
d) Regulador aut. De tensió amb aparell de màx. i mín. ------------------------- 25.000

Es van descomptar 25.000 pts pels treballs de desmuntatge. FECSA es va comprometre a cedir gratuïtament a l'Ajuntament de Tírvia 105.000 KWh/any amb una potència de 100 KW.

 

Extret de l'excel·lent web sobre el Pallars: http://www.ieshugroger.com/molespallars/index.htm realitzada per Maria Griñó i Albert Boneta.

(1) AHCS Fons Tírvia

(2) Emili Riu i Periquet, que neix a Sort en 1871 i mor a Madrid en 1928, és un dels personatges contemporanis més interessants de la història del Pallars i àdhuc de Catalunya. Discutit de manera implacable, dins i fora del Pallars, per les seves implicacions en la vida polí­tica i econòmica del seu temps, el cert és que, conseqüència de les seves iniciatives, la comarca i el país en general conegueren una brillant reeixida.
Fou el gran precursor dels aprofitaments hidroelèctrics del Pirineu, que amb el potencial d'energia que havien de generar, aportava al progrés de Catalunya l'element més destacat de la poderosa empenta que enregistraria a partir de la segona década del segle XX la indústria del Barcelonès i altres àrees de la plana.

Wednesday the 13th. Custom text here